art, xarxes i cooperació
Jaume Ferrer i David Gómez [Taller d'Intangibles]

||| Versió sense imatges || Versión en castellano || Abstract in English || Article també disponible al portal de la UOC || Publicat inicialment a la revista "La Trobada" de la UOC - núm 7 - Març 2002. |||

"L'art a la xarxa no és altra cosa que la documentació d'art que no ha estat creat a la xarxa, (...) i que, en termes de contingut, no estableix cap relació amb la xarxa. (...) L'art.en.xarxa [net.art] funciona només a la xarxa i té la xarxa o el 'netmyth' com a tema (...). Un grup o una persona disenyen un sistema que pot ser expendit per altres persones (...) els projectes de net.art sense la participació de persones externes son potser conceptes interessants, pero no es posicionen com a creació col.lectiva a la xarxa".

Joachim Blank. What is net.art ;-)? 1996

http://www.irational.org/cern/netart.txt

"Vaig a conferències. En realitat això és net.art. Aquesta és una pràctica artística que té molt a veure amb la xarxa. Vas a una conferència. Conèixes a un centenar de persones de fora. Això és xarxa. L'Art no es tant sols realitzar un producte, que després pot ser venut en un mercat artístic i apreciat per un pensador o mediador d'art. És també un "performance". (...) Quan tens un bon diàleg, quan ets estimulat a respondre amb noves argumentacions, amb noves idees, això és per a mi creativitat, això és art. Quan es tracta d'aquest tipus de trobada, com va ser aquesta trobada de nettime, això és net.art per a mi. El conjunt d'aquesta conferència pot ser definida també com una peça de net.art, com una escultura. Una escultura de net.art, si tu vols".

Vuk Cosic a l'entrevista realitzada per Josephine Bosma. 1997
"Vuk Cosic interview: net art per se".
http://www.nettime.org/nettime.w3archive/199709/msg00053.html

Els dos comentaris citats impliquen dues visions sobre el que és el net.art. Al nostre entendre el plantejament aparentment restrictiu de Blank és complementari al de l'aparentment més obert de Cosic. Per dir-ho d'alguna manera, Blank deixa fora del net.art aquells treballs artístics de caire digital que només utilitzen internet com a canal de distribució o difusió. Per l'altre costat, Cosic obre la porta del net.art a aquelles activitats creatives que, essent o no de caire digital, impliquen un plantejament de xarxa, d'intercanvi, de cooperació.

Més enllà dels maldecaps classificatoris dels estudiosos i de les lluites per entrar o no dins la nova etiqueta, nosaltres ens sentim còmodes en l'espai que dibuixen aquests dos comentaris. El net.art com a creador de xarxes i d'estructures no linials. El net.art com a aquell conjunt de pràctiques que impliquen intercanvi entre persones, en un plantejament proper a l'escultura social de Joseph Beuys.

Buscant una manera de tractar alguns dels conceptes implicats en el net.art sense fer servir ordinadors, vam definir l'activitat que hem anomenat REN (acrònim de Retícula d'Enllaços). En el context d'un taller o un seminari, repartim uns papers quadrats als participants i els demanem que hi dibuixin enllaços entre 8 punts situats als seus límits. Després disposem a l'atzar aquests mòduls en una retícula obtenint com a resultat una xarxa. Fins ara hem fet aquesta activitat en tres ocasions (taller de net.art a Hangar, presentació del TAG a la Fundació CRIT de Premià i assignatura de net.art al CITM de Terrassa) i en totes tres ha suscitat discusions interessants sobre la creació col.lectiva i la no linialitat.

En aquest article ens proposem partir de l'exemple del REN per aproximar-nos a aquests dos aspectes (cooperació i no linialitat) que estan molt presents en els treballs de net.art. Un petit recorregut des del net.art analògic cap al net.art digital, sobre el pont dels conceptes que tenen en comú.

Cooperació en el net.art

Observem amb més detall els procediments en les experiències REN. Dèiem que vam definir aquesta activitat per ser realitzada amb un grup de persones. Per tant hi ha un equip (TAG) que crea el sistema (REN) i unes persones que hi contribueixen (els participants del taller). Hi ha, doncs, dos tipus d'autoria: la creació del sistema i la contribució a ell.

Quin és aquest sistema? El sistema del REN són unes pautes molt simples: cadascú ha de crear connexions entre 8 punts d'un quadrat que coincideixen amb els vértex i les meitats dels costats. No es pot deixar cap línia solta, però es poden fer tantes connexions com es vulguin (unint entre 2 i 8 punts) i es pot donar la forma que es vulgui a les línies. Aquestes pautes ens asseguren que el mòdul que fa cadascú encaixarà amb els altres, es situi on es situi. Per tant actuen com a protocols o normes que permeten l'entesa. L'existència d'aquests protocols no anula les possiblitats creatives del treball en cada mòdul i pontencia el ric i sorprenent resultat final.

REN és doncs un exemple de treball a nivell local (cadascú fa un fragment de l'obra sense cap referència amb el que tindrà al costat) per obtenir un resultat final global (assegurant l'encaix a través d'uns protocols). La creació col.lectiva és un mosaic de creacions individuals.

Un treball a la xarxa conceptualment molt semblant és Icon Town de Bernd Holzhausen. Unes pautes gràfiques (esencialment utilitzar perspectiva axonomètrica en documents gràfics de 32x32 píxels) permeten que les contribucions dels internautes vagin construïnt una ciutat. Tornem a tenir els dos tipus d'autoria i la idea de protocols.

En tots dos casos l'us de protocols ens permet una disposició atzarosa (o aleatoria) de les contribucions. A diferència d'altres treballs de creació col.lectiva, com podrien ser les cadenes (algú comença una creació gràfica, musical o literaria i la passa a un altre perquè la continui) en les que un ha de conèixer els passos anteriors per treballar, resultant sempre una estructura seqüencial (linial o ramificada).

Un cas d'estructura ramificada d'una creació col.lectiva és FMOL (Faust Music On Line) de Sergi Jordà. Es tracta d'un programa per crear sons de síntesi unit a una base de dades que emmagatzema les peces. Hi ha uns fragments sonors inicials sobre els quals els participants (qualsevol internauta) treballen "esculpint" o modificant el so d'una de les peces de la base de dades. Les diferents contribucions s'organitzen de manera ramificada d'una manera semblant als fils de conversa dels Foros. El resultat és un gran arbre on les branques són generacions en les que un fragment sonor va evolucionant i transformant-se per diferents vies. Aquí tenim ben diferenciats els tipus d'autoria: la creació del sistema i les creacions musicals dels internautes, algunes de les quals han estat utilitzades en els espectacles de la Fura dels Baus.

Art-Id/Cyb-Id: Identities in CiberSpace és un projecte de Josep Giribet y Roy Ascott que planteja 3 tipus diferents d'autoria. Giribet i Ascott conviden a 50 artistes a escollir 9 paraules d'una llista elaborada per ells mateixos i a associar-hi 9 "media" (so, imatge, video) creant així una identitat virtual anomenada Art-Id. Posteriorment qualsevol internauta pot crear noves identitats (Cyb-Id) recombinant les 50 existents. El sistema assigna un icona (a partir d'un sistema de "traducció" de les 9 paraules a una gramàtica visual propia) que identifica cada identitat (tant les Art-Id com les Cyb-Id). Giribet i Ascott són els autors del sistema (llistat de paraules, definició del funcionament, gramàtica visual de les icones, gestió del projecte) i a més hi ha uns autors convidats que poden crear identitats "originals" (i contribuïr enviant "media") i uns visitants internautes que poden crear noves identitats recombinant les existents.

La creació de sistemes que permeten la contribució de diverses persones és un element present en bona part dels treballs de net.art. Fins i tot d'aquells que no tenen la creació col.lectiva com un concepte important. El que no és tant freqüent és veure treballs on al factor contribució s'hi afegeixi el fet de crear un sistema distribuït o descentralitzat. On el control del projecte no recaigui en mans d'un sol artista o equip.

Z és un projecte d'Antoni Abad que proposa al visitant que es descarregui un software que farà "viure" una mosca al seu ordinador. El resultat és el gràfic d'una mosca que es mou per la pantalla de l'ordinador quan aquest està connectat a internet i un website on podem veure la comunitat de mosques i un mapa del seu arbre generacional. És un sistema distribuït, possible només amb la participació dels participants que instal.len la mosca al seu ordinador. De totes maneres el sistema per visualitzar la comunitat segueix estant centralitzat en un sol servidor.

A través de la convocatoria proposta_A i d'una pràctica similar dins els tallers de net.art intentem experimentar sistemes de creació col.lectiva que no tinguin un sol centre gestor. On l'abandonament del projecte per part de qui la iniciat no suposi la seva desaparició.

No linialitat en el net.art

Tornem a una experiència de tipus REN, però ara per observar-ne el resultat gràfic. Hi trobarem zones de gran connectivitat que actúen com a veritables 'atractors' al costat d'altres on res no connecta amb res, i mirant amb més atenció observarem la formació de bifurcacions, repeticions modulars, camins en cercle, carrerons sense sortida... Durant la discusió posterior tard o d'hora sempre acaba sortint el tema dels laberints.

Un laberint és, de fet, un tipus de xarxa. Quan diem "laberint", ens estem referint a un sistema de connexions unides de forma arbitrària, difícil d'entender (especialmente des de dins). Algú que el recorregués es trobaria prenent una direcció sense tenir una idea clara de cap a on porta cada camí. Es tractaria d'una presa de decisió en una situació d'incertesa.

Quant diem "xarxa" pensem en un sistema que tendeix a la màxima connectivitat. A un lloc on des de qualsevol punt és possible accedir a qualsevol altre. Tenim un vocabulari per parlar de l'estructura de les xarxes: anomenem "nodes" als elements a connectar i "nexes" a les connexions.

L'enginyeria i l'urbanisme han tractat a fons la implantació i gestió de xarxes: subministrament, transport, traçat urbà....

L'aparició de la web obre un espai de publicació que permet enllaçar textos (i altres mitjans) d'un node a un altre. Permet també el desenvolupament d'un nou territori econòmic, cultural i social basat en l'estructura de xarxa.

Acostumats com estem a explicacions linials sembla que se'ns fa difícil entendre les estructures i els procediments no lineals que al llarg del segle XX s'han anat consolidant.

En la ciència, primer la relativitat i deprés la mecànica quántica i les ciències del caos, però també les ciències socials, ens obren a una nova forma de pensar que contradiu el nostre sentit comú perquè prescindeix de la linealitat tal i com normalment l'entenem.

La literatura, el cinema i altres mitjans comencen a experimentar amb estructures narratives que ja no es basen en la linealitat. La crítica literària mostra la importància del context i dels rols de l'autor i del lector. L'art trenca les convencions de la representació i després del propi objete com a centre del sistema artístic. Desmaterialització, art en procés i participació introdueixen elements de no linealitat.

Autors com Borges, Cortázar o Italo Calvino, entre d'altres, han experimentat amb la narrativa no linial. El cop de gràcia definitiu contra la linealitat en la literatura, però, potser el va donar Ted Nelson al 1974 quan formulà el concepte d'hipertext, que acabarà prenent la seva màxima expressió amb el desenvolupament d'internet.

La xarxa és l'entorn natural dels documents hipertextuals, els quals tenen alguns trets que els fan essencialment no linials, com ara la desaparició del concepte de "text unitari", atès que el propi usuari pot publicar nous continguts i enllaçar-los, alterant el discurs inicial; la desaparició dels límits del text i la seva dispersió, atès que l'usuari hi navega a mitjançant els enllaços sense que l'autor pugui preveure el recorregut que seguirà; el caràcter dinàmic o mòbil de l'argumentació principal, atès que durant la navegació el lector pot centrar-se en aspectes perifèrics; i la importància creixent de disposar de múltiples punts de vista sobre un mateix assumpte, atès que són possibles i connectables només amb un clic de ratolí.

A internet podem trobar molts treballs que exploren las possibilitats narratives d'un mitjà hipertextual. Entre elles trobem My boyfriend came back from the war do, d'Olia Lialina; Holier Than Thou de Michael Shumate o Intruder de Natalie Bookchin.

Altres treballs aprofiten la no linialitat sense una voluntat narrativa; és el cas de Own, Be Owned or Remain Invisible de Heat Bunting en el que es crea un text format majoritàriament per paraules que corresponen a noms de domini registrats als que podem accedir clicant.

La tecnologia digital també permet una aproximació no-linial al llenguatge, sense necessitat d'usar sistemes artificiosamente linials como l'alfabètic. Visual thesaurus és una interessant forma de presentar les relacions semàntiques entre paraules a travès de diagrames dinàmics.

Alguns projectes, com ara Sinnzeug, proposen sistemes de presentació de directoris de pàgines basats en gràfics que es generen o s'alteren en funció de la nostra navegació.

També podem trobar aproximacions als sistemes en xarxa des de la perspectiva de la xarxa entesa com a comunitat. És el cas del ja citat Z, d'Antoni Abad, la mosca instalada a l'ordinador de l'usuari només es reviscola quan es connecta a internet. Es tracta d'una comunitat de mosques en-xarxa.

Els situacionistes posaren en marxa una pràctica artística exploratòria que denominaren "deriva". Es tractava de recórrer la ciutat sense una direcció concreta, deixant-se dur per l'estructura urbana i sense prendre decisions premeditades. El resultat eren estudis "psicogeogràfics" que els permitien dissenyar un nou urbanisme.

Explorar sistemàticament internet amb un navegador convencional pot ser una versió informàtica de las derives situacionistes. També hi han sistemes d'exploració que ens mostren altres formes de fer front a la no linealitat; com per exemple Webtracer, una eina que genera gràfics 3D de connexions per mostrar l'estructura de navegació d'un site; o també e-judo, que ens permet registrar navegacions.

És necessari entendre la no linealitat, no només des d'una aproximació intelectual, sino també des d'un enfocament intuitiu. Per això cal l'experiència "des de dins". Creiem que els mapes poden ser útils, però es fonamental compendre les característiques del sistema no linial des de l'experiència d'us. En aquest sentit, el net.art ens proporciona un immillorable camp d'experimentació per posar a prova formes de navegació i d'orientació dins d'un món laberíntic que a voltes es torna més i més no linial.

Tres moments de l'activitat REN realitzada en el context d'un taller de net.art a Hangar l'any 2000.
Fotos: David Gómez.

El moment de muntar la retícula en l'activitat REN, realitzada dins l'assignatura de net.art del graduat multimèdia al CITM de Terrassa l'any 2001.
Foto: Josep Maria Bergua.

El moment del comentari després d'una experiència de REN, en la presentació del Taller d'Intangibles als Matins de Tallers Artístics de la Fundació CRIT l'any 2000.
Foto: Rosa Garcia.