|
M6-2 assaig
Obrint la bóta de Sant Ferriol
Innovacions en la creació cultural-científica
i la seva distribució
David Gómez i Fontanills
| gener 2004
Copyright/Copyleft © 2004
David Gómez Fontanills
S'atorga permís per a copiar, distribuir i/o modificar aquest
document sota els termes de la Llicència de Documentació
Lliure GNU, versió 1.1 o qualsevol versió posterior publicada
per la Free Software Foundation. Es consideraran com a Seccions
Invariants tot el document, no existint Textos de Portada ni Textos
de Contraportada. Podeu consultar una còpia de la llicència a
http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html
Sumari
La bóta de Sant Ferriol
Diu una llegenda popular catalana que Ferriol era un lladre que
sempre que feia una malifeta s'anava a confesar i en no poder ser
absolt matava el confesor. Un dia un frare li va dir que l'absoldria
si deixava la vida de lladre que portava. Quan va tornar a la taberna
on s'estaven els seus companys i els ho va dir aquests el van matar
i el van enterrar sota una bóta. D'aquella bóta no
ha parat mai de sortir-ne vi [nota 1].
La bóta de Sant Ferriol no para de rajar. Tot el vi que
s'en substrau segueix dins la bóta. Què passaria si
tothom tingués accés a la bóta de Sant Ferriol?
El vi es convertiria en un bé públic no limitat pels
recursos naturals. Només caldria que algú produís
una sola bóta de bon vi perquè aquest estigués
disponible per a tothom i de manera ilimitada.
La bóta de Sant Ferriol de la creació cultural i
científica és la informació digital distribuïda
per Internet. Qualsevol cosa que es posa a la xarxa està
disponible per a tothom de manera ilimitada. La codificació
digital assegura que qualsevol còpia que s'en faci serà
igual a l'original.
Tota la cultura i el coneixement a disposició de tothom...!
Que bé, oi? Doncs no. Resulta que hi ha tota una economia
i unes relacions de poder basades en l'escasedat dels recursos i
en la limitació de l'accés. De cop i volta no es pot
tirar tot això per la borda!
Propietat intel·lectual
Hi ha dues maneres de protegir la propietat sobre el coneixement:
Els drets d'autor: protegeix l'expressió de les
idees (no les idees en sí). En la majoria d'entorns jurídics
s'extenen durant la vida de l'autor i fins 70 anys després
de la seva mort. Inclou els drets de reproducció que poden
ser cedits. En la legislació europea inclou també
els drets morals (no renunciables) sobre la integritat de l'obra.
Les patents: Protegeix les idees associades a la innovació
tecnològica. Amb la patent la idea es fa pública
canvi del monopoli durant vint anys sobre la seva aplicació.
En la legislació nordamericana no és necessari tenir
coneixement d'una patent per violar-la.
Les lleis de propietat intel·lectual vènen de molt
abans que els ordinadors connectats en xarxa es convertíssin
en bótes de Sant Ferriol de la informació digitalitzada.
Amb els llibres impresos, els discs de vinil o compactes, les cintes
de vídeo, el control sobre la violació del copyright
era possible. Amb la digitalització i la xarxa telemàtica
es fa molt difícil. Però sobretot emergeix una pregunta:
té sentit seguir fent-ho de la mateixa manera?
Software lliure
El mes de gener del 2004 ha fet 20 anys que Richard Stallman va
deixar la seva feina al MIT i va posar en marxa el projecte GNU
(GNU is Not Unix) per crear un sistema operatiu alternatiu a Unix
[nota 2] que fos lliure de dependències
propietaries [nota 3].
La seva actitut era coherent amb el que havia estat fins aleshores
el desenvolupament de programes d'ordinador. Des dels inicis de
la informàtica la informació havia estat compartida
entre els programadors i el "codi font" [nota
4 ] havia estat disponible per ser revisat i/o corregit. Aquesta
cultura colaborativa és la que va permetre i va ser potenciada
pel desenvolupament d'Internet. El fet de distribuïr els estàndards
oberts va fer possible que es convertissin en tals i que fòssin
adoptats per tot tipus de xarxes que després s'integrarien
gràcies al fet de compartir uns protocols comuns. Les eines
de comunicació i coordinació que va donar la xarxa
va fer possible que aquesta colaboració augmentés
i es retroalimentés (ABBATE 1999).
No és fins als anys vuitanta que una naixent indústria
del software decideix reservar-se el codi-font per sí mateixa,
no compartir-lo amb la resta desenvolupadors i fer arribar a l'usuari
final un programa amb una llicència d'us sense dret a còpia.
Això fa que la indústria creixi, que es comenci a
convertir en un motor de l'economia i que es crein alguns monopolis.
Pel que fa a la innovació, en part es veu estimulada per
les fortes inversions però també es veu limitada i
compartimentada pel secret del codi desenvolupat. L'evolució
paral.lela del hardware i el software fa que l'aparició i
expansió de l'ordinador personal (PC) en l'àmbit domèstic
i laboral vagi associada al software propietari [nota
5 ]. El secret del codi font té un efecte indirecte impedint
(juntament amb altres factors) el desenvolupament d'una indústria
de software en els països receptors d'aquest.
El moviment de programadors de software lliure va creixent al voltant
d'Internet, primer discretament i durant la dècada dels noranta
cada cop amb més força. Vint anys després que
es posés en marxa el projecte GNU el moviment de software
lliure i codi obert està format per milers de desenvolupadors
i usuaris; compta amb un sistema operatiu (GNU/Linux) que és
una alternativa real a MS-Windows i amb una gran quantitat d'aplicacions,
els sistemes lliures estan fent funcionar la majoria de servidors
d'Internet.
GNU General Public Licence (GPL)
Un dels encerts de Richard Stallman en posar en marxa el projecte
GNU va ser dotar-lo d'un marc jurídic. La llicència
GPL [nota 6] es basa en la legislació
internacional del copyright per fer-ne derivar uns drets
d'us, distribució i modificació que l'autor cedeix
a l'usuari. A més, i aquest és l'aspecte més
potent de la llicència, qualsevol modificació del
software ha de ser distribuïda en les mateixes condicions.
Això és el que s'ha calificat (VAN
WENDEL DE JOODE et alt 2003, VIDAL 2000)
com a caràcter "víric" de la llicència,
allò que toca ho "contamina". I es que qualsevol
programa que es derivi d'un altre llicenciat sota GPL o que en contingui
un fragment haurà de distribuïr-se sota la mateixa llicència
si no vol vulnerar-la. Seguint els jocs de paraules propis d'aquesta
cultura, es parla de copyleft per posar l'accent en que enlloc
de protegir la propietat el que es fa és protegir els drets
de l'usuari i convertir el software en un bé públic.
La GPL s'ha demostrat a més com un important regulador de
les comunitats de desenvolupadors. Entre projectes GPL l'intercanvi
de codi és sempre possible i això crea una sinergia
positiva. Però a més dins un projecte la persona que
fa la tasca de mantenidor té sempre un poder limitat ja que
en cas de discrepància qualsevol desenvolupador o contribuïdor
pot agafar el codi i ramificar el projecte desenvolupant-lo segons
el seu propi criteri (VAN WENDEL
DE JOODE et alt 2003). [nota 7]
Copyleft més enllà del software
El projecte GNU ja incloia una llicència pensada per a la
documentació escrita que acompanya el software: la Llicència
de Documentació Lliure GNU (GFDL; GNU Free Documentation
Licence [nota 8]). Aquesta llicència
permet distribuïr un text sota unes condicions similars en
les que es distribueix el software lliure, permetent la copia i
distribució. La modificació també es permet
però es poden determinar unes parts invariants que no seran
modificalbes. Encara que s'havia previst per a Manuals la GFDL s'està
utilitzant també per a textos d'opinió, literaris
i de tot tipus.
Conforme la cultura del copyleft es va coneixent, professionals
i creadors de diversos àmbits (música, arts visuals,
literatura, ensenyament,...) mostren interés per distribuïr
el seu treball sota condicions "lliures" i es fa necessari
una regulació més àmplia que pugi abarcar qualsevol
tipus de contingut.
Creació artística
El món de l'art té una llarga trajectoria de tensions
i contradiccions pel que fa a la idea de distribució lliure
i d'obra modificable. D'una banda la idea de l'artista com a geni
inspirat capaç de produïr una obra única (concepte
que agafa força en el Romanticisme i que va retornant amb
alguns matisos de manera recurrent) justifica un mercat de l'art
especulatiu i unes estructures associades de legitimació
de l'obra. D'altra banda idees com les d'apropiació, collage,
obra construïda per l'espectador, obra col·lectiva marquen
el pensament artístic del segle XX des del Dadà.
Les pràctiques artístiques que a mitjans de la dècada
dels noranta es defineixen com a net.art [nota
9 ] recullen l'herència d'aquesta segona tradició.
En les seves discusions fundacionals ja es diu que "un grup
o una persona dissenyen un sistema que pot ser expendit per altres
persones (...) els projectes de net.art sense la participació
de persones externes son potser conceptes interessants, pero no
es posicionen com a creació col.lectiva a la xarxa"
[nota 10]. Des d'aquests plantejaments es desenvolupen
diversos treballs experimentals que integren, en major o menor grau,
la participació del públic en la construcció
de l'experiència estètica i/o que posen els mitjans
per construïr una obra o event artístic de manera col.lectiva
[nota 11]. D'una manera natural
aquests plantejaments conflueixen amb els del software lliure i
alguns d'aquests treballs (Open
Studio, Electric Sheep,
Logicaland, entre
altres) posen sota GPL els programes desenvolupats.
Més enllà del software es creen altres llicències,
com la Open Content Licence [nota
12 ] o la Llicència Art Lliure [nota
13 ] pensades per a distribuïr de manera oberta qualsevol
obra creativa.
Aquesta revolució és sense
rostre
L'any 1994 es posa en marxa a Itàlia el Projecte Luther
Blisset, sota aquest nom es crea una identitat fictícia
que pot ser usada per qualsevol. L'objectiu és esquivar el
culte a la personalitat que els mitjans de comunicació de
masses generen al voltant de qualsevol creador amb èxit.
La firma Luther Blisset és usada actualment per persones
de diversos països per signar tot tipus d'obres i artícles
en diversos idiomes o com a "avatar" per a participar
en fòrums de discusió.
Els creadors del projecte Luther Blisset (Roberto Bui, Giovanni
Cattabriga, Luca Di Meo i Federico Guglielmi) publiquen l'any 1999
la novel.la "Q" (BLISSET 2000)
escrita col.lectivament i a continuació abandonen aquest
pseudònim per passar-se a anomenar Wu Ming ("sense
nom" en xinés mandarí)[nota
14 ]. Els integrants de Wu Ming renuncien a "aparèixer"
als mitjans de comunicació com a objecte de culte [nota
15]. Pel que fa als drets d'autor Wu Ming utilitza una fòrmula
en els seus llibres que permet reproduïr-los en qualsevol suport
mentre sigui sense afany de lucre.
Creative Commons
L'expansió de la cultura del copyleft ha fet sorgir
una gran quantitat de llicències i de fòrmules reguladores
del copyright. Cadascuna respon a unes necessitats i cedeix a l'espectador/usuari
uns drets i altres no. Això crea confusió en els creadors
que es veuen obligats a conèixer els matisos entre llicències
per tal de decidir quina escollir. Aquests matisos són alhora
motiu de controvèrsies aferrissades que divideixen el "moviment"
entre partidaris d'una opció o una altra.
Creative Commons [nota 16]
ve a organitzar aquest bativull proposant una cessió de drets
"a la carta"; adaptable a cada situació. La idea
és cobrir totes les possiblitats de l'espectre que va des
de "tots els drets reservats" fins al "domini públic".
La llicència es configura a partir de quatre aspectes a escollir:
- atribució (attribution): permeto que qualsevol
persona utilitzi la meva obra sense haver de demanar permís
sempre i quan en citi la font i faci referència a la llicència
- no comercial (noncommercial): permeto que qualsevol
persona utilitzi la meva obra sense demanar permís sempre
i quan sigui per a us no comercial i faci referència la
llicència
- no obres derivades (non derivative works): permeto
que qualsevol persona utilitzi la meva obra sense demanar permís
però no que la modifiqui o en faci obres derivades
- compartir de la mateixa manera (share alike):
permeto que qualsevol persona utilitzi la meva obra però
sempre que la distribueixi sota les mateixes condicions.
De la combinació d'aquests quatre aspectes en surten diferents
llicències (hi ha 11 combinacions possibles) que reserven
determinats drets. Creative Commons té un projecte
d'adaptació d'aquest plantejament a les diferents legislacions
estatals [nota 17],
dóna serveis d'assessorament i fa també un gran esforç
divulgatiu i pedagògic [nota
18].
Entrebancs al coneixement obert
Wu Ming 1 explica de forma clara i descarnada la seva interpretació
de l'actual conflicte amb la propietat intel.lectual:
"El conflicte entre anti-copyright i copyright
expresa de manera immediata la contradicció de base del
sistema capitalista: la que es dóna entre forces productives
i relacions de producció/propietat. En arribar a un cert
nivell, el desenvolupament de les primeres posa inevitablement
en crisi a les segones. Les mateixes corporations que vènen
samplers, fotocopiadores, escàners i masteritzadors controlen
la indústria global del entertainment, es descobreixen
perjudicades per l'us de tals instruments. La serp es mossega
la cua i a continuació presiona als diputats perquè
legislin contra l'autofagia". Copyright y Maremoto
dins Esta revolución no tiene rostro (WU
MING 2002)
L'estratègia del moviment de software lliure és construïr
una alternativa al software propietari i no tenir necessitat de
piratejar-lo. Però tampoc així està exempt
dels atacs [nota 19].
Alguns cops els conflictes de propietat intelectual s'expresen
en litigis que mostren les contradiccions que exposava Wu Ming
1. Vegem breument 2 exemples ilustratius; un referent a drets
reproducció i l'altre a patents:
Napster era un software peer-to-peer [nota
20] que permetia compartir (o intercanviar) arxius MP3 de
música directament entre usuaris. Va ser demandat per les
grans discogràfiques per promoure la violació del
copyright. La sentència judicial condemnava a Napster
per haver facilitat que els seus usuaris poguèssin vulnerar
el copyright de les obres musicals i així haver perjudicat
als seus propietaris. En la sentència jugava un paper clau
el fet que la tecnologia de Napster li permetia tenir coneixement
d'aquesta activitat ilegal [GÓMEZ-FERNÁNDEZ
2001]. Napster, tot i ser peer-to-peer gestionava els
intercanvis de forma centralitzada a través d'un servidor.
Darrera la sentència (i l'acord econòmic posterior)
han sorgit programes similars però que es gestionen de
forma totalment descentralitzada i als quals no es poden aplicar
els mateixos criteris aplicats a Napster [nota
21 ].
La patent 5,838,906 (coneguda com '906) va ser concedida
per una oficina de patents nordamericana a l'empresa Eolas
per a la tecnologia d'incrustar objectes dins les pàgines
HTML per extendre les possibilitats d'aquest. Aquesta tecnologia
és la que permet afegir audio, vídeo o pel.lícules
shockwave en les pàgines web. Eolas va presentar
una demanda a Microsoft per violació de la seva patent
en incorporar aquestes funcionalitats a MS-Internet Explorer.
I la va guanyar! Immediatament es va iniciar una gran mobilització
liderada pel propi W3Consortium [nota 22].
Per què? La possibilitat d'incrustar objectes està
present en tots els navegadors i ha estat utilitzada en milions
de pàgines web des de fa anys. La sentència afecta
a la compatibilitat de bona part dels continguts d'Internet i
senta un precedent per casos similars. El tema encara no està
tancat [nota 23].
Actors en dansa
En aquest "ball de Sant Ferriol" (aquest estira-i-afluixa
entre coneixement lliure i coneixement propietari) hi ha diversos
actors en dansa. Repasem-ne els principals:
Corporacions multinacionals: farmacèutiques i agroalimentàries
utilitzen el finançament (o co-finançament) de la
recerca per apropiar-se del coneixement amb conseqüències
nefastes per a persones i països [CASTELLS
1996/2001 p.162-163]. La indústria multimèdia
i de l'entreteniment (cinema, televisió, discogràfiques)
s'encastella en un model que reporta beneficis milionaris dels
quals els autors només en reben una petita part [nota
24 ]. Les multinacionals del software en la seva dinàmica
de competència han pres diferents posicions. D'una banda
empreses com Microsoft o Macromedia que segueixen apostant fortament
pel software propietari, sovint amb polítiques de monopoli
i/o de trencament de estàndards. D'altra banda empreses
com IBM, Sun o Netscape que han decidit adequar el seu negoci
a la colaboració en projectes de codi-obert i han fet contribucions
importants (suport a Apache d'IBM, alliberament del codi OpenOffice
per part de Sun, alliberament del codi Mozilla per part de Nestcape)
a la comunitat [VAN WENDEL DE
JOODE en alt. 2003].
Pymes: juguen un paper important en la nova organització
econòmica. Poden actuar com a satèl.lits de les
grans companyies (sotmeses a les seves polítiques) però
"amb freqüència prenen la iniciativa per establir
relacions d'interconnexió amb diverses grans firmes o petites
i mitjanes empreses, cercan níngols de mercat i operacions
en col.laboració" (CASTELLS
1996/2001 p.211). Seguint aquest segon model les pymes europees
i de països com Brasil o la India poden jugar un paper determinant
en el pas a un model basat en el software lliure i en nous tipus
de regulació de la propietat intel.lectual.
Entitats de gestió de drets: han reaccionat sobretot
a la defensiva contra la nova situació. Actualment estan
actuant com a defensors d'uns determinats autors en front d'uns
altres [nota 25] i fent el joc
a la indústria cultural. Podrien jugar un rol important
com a garants de les condicions de distribució oberta si
fòssin capaces de redefinir el seu paper.
Estats: en els darrers anys han actuat políticament
i de forma decidida per desregularitzar el mercat i cedir poder
fora del control democràtic en un procés de difícil
reversabilitat. Això els resta marge de maniobra però
malgrat tot les polítiques que puguin fer els estats seran
encara determinants per la qüestió que ens ocupa (CASTELLS
1996/2001, HELD et alt 2001). Una
política clara en favor del software lliure de tots els
nivells de l'administració com a client seria un factor
clau per canviar les coses. Un augment de la inversió pública
en recerca i una aposta pel software lliure a la universitat també
jugaria un paper decisiu. També és important l'actuació
del poder legislatiu [nota 26]
i judicial respecte a aquests temes.
Comunitats: les comunitats de software lliure i codi obert
organitzades al voltant de projectes de desenvolupament i de distribucions
són un model d'autoorganització i d'emergència
de decisions col.lectives que funciona admirablement bé
[VAN WENDEL DE JOODE en alt. 2003].
Aquest model és una referència per a la cultura
del coneixement obert i està influïnt amb força
en la transformació dels moviment socials i en la constitució
del moviment alter-globalització. Poden aquestes comunitats
funcionar de forma autònoma al marge (o en paral.lel) dels
estats i les corporacions? [nota 27]
Cruïlla
Podem visualitzar el moment actual com una cruïlla. Un lloc
semblant al que ens hem trobat altres vegades. Cap a on tirarem?
Evolucionarem cap a unes societats on el coneixement i les experssions
culturals flueixin lliurement? O tornarem a inventar mecanismes
per a restringir-ne l'accés i la difusió? Com garantitzarem
els drets dels autors i del públic? Aprofitarem les bótes
de Sant Ferriol?
______
< tornar a
l'inici de l'artícle
Notes
[nota 1] Joan
Amades (AMADES 1989 p.310) situa la llegenda
al carrer de carretes de la ciutat vella de Barcelona
[nota 2] UNIX
era el sistema operatiu de la majoria de grans ordinadors (mainframes)
durant les primeres dècades del desenvolupament d'Internet.
Els sistemes basats en UNIX encara fan funcionar la majoria de servidors.
Linux, Solaris o el nou sistema d'Apple són sistemes basats
en Unix.
[nota 3] A
Richard Stallman i a altres investigadors del MIT se'ls demanava
en aquell moment que signessin un acord de confidencialitat pel
que es comprometien a no compartir informació sobre el software
que estaven desenvolupant. Per Stallman això anava contra
els seus principis. És possible llegir el missatge que Richard
Stallman va enviar anunciant que posaria en marxa el projecte GNU
un temps abans de deixar la universitat (setembre 1983) a: http://groups.google.com/groups?selm=771%40mit-eddie.UUCP&output=gplain
(traducció
al castellà). Un artícle de Stallman vint anys
després valorant l'estat de la qüestió es pot
trobar a: http://www.gnu.org/philosophy/use-free-software.html
(traducció
al castellà)
[nota 4] El
codi font d'un programa és el codi en el llenguatge de programació
que s'ha utilitzat per escriure'l i que pot ser entés i modificat
per qualsevol altre programador. Perquè l'ordinador executi
el programa aquest codi font és compilat en llenguatge binari
de zeros i uns (codi màquina). La compilació en binari
és la que es distribueix en el software propietari i el codi
font resta secret en mans del productor. El software lliure distribueix
el codi font juntament amb el binari.
[nota 5] Quan
diem "software propietari" ens estem referint a aquells
programes que es distribueixen sense el codi font (el qual es manté
en secret), només amb la versió compilada executable
i sota una llicència d'us que no en permet la copia. En són
exemples coneguts el sistema operatiu Microsoft Windows, el paquet
ofimàtic Microsoft Office, el programa de dibuix Adobe Photoshop,
l'editor de web Macromedia Dreamweaver o el programa de dibuix tècnic
AutoCad d'Autodesk.
[nota 6] Per
llegir els termes de la Llicència Pública
General de GNU (GPL) feu-ho a: http://www.gnu.org/copyleft/gpl.html
Una traducció no oficial al castellà la trobareu a:
http://gugs.sindominio.net/gnu-gpl/gples.html
[nota 7]
Per llegir els termes de la Llicència de Documentació
Lliure GNU (GFDL) feu-ho a: http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html
[nota 8] Hi
ha altres llicències que també són considerades
de "software lliure" com la Berckeley
Software Distribution (BSD) o la X11.
La diferència principal amb la GPL és que el software
derivat pot ser convertit en propietari i no distribuïr-se
amb el codi font. Les empreses que han "alliberat" el
codi d'alguns dels seus programes (com Netscape) també han
creat les seves pròpies llicències. Un llistat de
llicències comentades es pot trobar a: www.gnu.org/licenses/license-list.ca.html
[nota
9] Anomenem net.art (o art.en.xarxa) a un conjunt de
pràctiques artístiques que es desenvolupen a internet
i que són específiques d'un entorn "de xarxa";
utilitzen els seus protocols i tecnologies, investiguen els seus
límits i aposten per formes d'art cooperatives i distribuïdes.
El net.art és un tipus d'art digital específic d'Internet.
Una concepció més àmplia podria incloure aquelles
pràctiques artístiques que, sense utilitzar Internet,
es basen en formes participatives i cooperatives amb una estructura
de xarxa. En principi quedarien fora del net.art (encara que una
classificació estricta sempre és difícil) aquells
treballs artístics que utilitzen Internet només com
a canal de distribució o difusió.
[nota 10]
Escrit per Joachim Blank l'any 1996 en un missatge a la llista net.time:
www.irational.org/cern/netart.txt
Traduït de l'original en anglés.
[nota
11] Des del Taller d'Intangibles, al
qual pertanyo, estem portant una línia de recerca sobre els
sistemes participatius i coopertius en xarxa els resultats de la
qual es recullen en l'espai enlloc>horitzons
cooperatius. Allà es pot trobar un anàlisi de
diferents sistemes de creació col.lectiva en xarxa:
www.enlloc.org/hzcoop/index-netart.htm
[nota 12] L'any
1998 David Wiley ja havia definit la Open Content Licence
(OPL) pensada per a qualsevol tipus de contingut creatiu. La OPL
permetia distribuïr lliurement el contingut mantenint la llicència,
amb la possibilitat de cobrar per a serveis associats però
no per al contingut en sí. També permetia modificar
el contingut indicant clarament quines són les modificacions
i distribuïr parts noves d'una obra derivada fora de la llicència
sempre i quan es poguèssin considerar aquestes parts com
una obra clarament independent de la original. Open Content va servir
per difondre aquests plantejament i va ser un clar antecedents a
iniciatives com Creative Commons com indica el seu autor que considera
la seva propia proposta superada Això s'explica al website:
http://opencontent.org També
s'hi manté el text de la llicència OPL a efectes històrics.
[nota 13] La Llicència
d'Art lliure va sortir de la trobada "copyleft attitude"
celebrada a París l'any 2000, que reunia programadors vinculats
al moviment de software lliure amb persones vinculades al món
de l'art. Sota els termes d'aquesta llicència una obra es
pot distribuïr, copiar i modificar lliurement per a us lucratiu
o no sempre que es faci sota la mateixa llicència (com fa
la GPL) i se citin els autors originals i les persones que hi han
contribuït. La Llicència Art Lliure està disponible
a: http://artlibre.org/licence.php/lal.html
Una traducció al castellà (de l'original en francés)
es pot trobar al mateix website a l'adreça: http://artlibre.org/licence.php/lales.html
[nota 14]
Wu Ming és una marca registrada que "és administrada
per un col.lectiu d'escriptors/activistes que han constituït
una companyia de negocis independents que proporciona serveis
narratius"(www.wumingfoundation.com/italiano/wuMingEs.shtml)
[nota
15] En la seva declaració
manifesten: "Com es va establir en els mesos següents
a la publicació de Q, la nostra conducta seria: mostrar-nos,
però no aparèixer, ser accessibles als lectors
i opacs als mitjans. (...) Wu Ming participarà en la promoció
de productes (entrevistes, lectures, etc.) mentre no degeneri en
el gastat culte al "personatge" (sesions fotogràfiques,
aparicions en televisió, xerrades,etc.). Wu Ming rebutjarà
cortesament totes aquestes propostes i demanarà que el logotip
oficial de l'empresa sigui publicat o emés enlloc de les
cares dels escriptors."
[nota 16] El
website de Creative Commons on es pot "generar" una llicència
és: http://creativecommons.org
Per informació sobre la propia organització: http://creativecommons.org/learn/aboutus
[nota
17] International Commons busca concretar el plantejament de
creative commons a les legislacions de cada país: http://creativecommons.org/projects/international.
En el moment d'escriure aquest artícle no hi ha una secció
del projecte dedicat al marc jurídic espanyol (però
sí a altres països europeus amb legislacions similars)
[nota 18]
La llicència generada s'ofereix en 3 formats: (1) En
llenguatge comú que tothom ho pugui entendre (2) En llenguatge
jurídic per a ser utilitzada per un advocat o un jutge (3)
En versió pensada per insertar com a metadades d'una publicació
digital. L'explicació de com funciona tot plegat s'ofereix
també en forma de còmic, amb un plantejament didàctic
pel que fa al guió.
[nota 19] S'ha
intentat ilegalitzar la GPL o denunciar Linux com una còpia
d'Unix. També s'exerceixen presions per part de les multinacionals
del software propietari sobre els governs i les empreses perquè
no utilitzin software lliure.
[nota 20] peer-to-peer
[nota 21] S'han
desenvolupat sistemes peer-to-peer no centralitzats per a l'intercanvi
d'arxius (no només de música). Hi ha sistemes semi-descentralitzats
com Kazaa i Morpheus que utilitzen diversos ordinadors coma a nodes-servidors
i sistemes totalment descentralitzats com Gnutella on cada ordinador
és al mateix temps client i servidor (SANCHEZ
IREGUI 2003)
[nota 22] El W3Consortium
(W3C) és un organisme independent format per empreses i organitzacions
i encarregat de vetllar pel desenvolupament de la World Wide Web
i els seus standards. Tim Berners Lee inventor de la WWW i fundador
del W3c va enviar una carta a l'oficina de patents demanant que
es revisés el cas: http://www.w3.org/2003/10/27-rogan.html
[nota 23] Una pàgina
que recull amplia informació al voltant del cas i els seus
antecedents és The Eolas '906 patent backgrounder:
www.computerbytesman.com/906patent/
- Una pàgina molt activa en la campanya contra la patent
i també amb informació sobre el tema és: www.almas.tv/ciencia/embednoticias.html
[nota 24] La
defensa del status quo de la propietat intel.lectual per
part de les multinacionals de l'entreteniment les ha portat a diversos
processos legals contra els suposats infractors d'aquesta. Com els
websites que oferien trailers de pel.lícules per referència
profunda o els sistemes d'intercanvi d'arxius peer-to-peer
successors de Napster (Audiogalaxy, Aimster, Grokster, Streamcast),
arribant fins a la persecució dels usuaris d'aquests sistemes
en trobar-se (en el cas de Grokster i Streamcast) que les sentències
no els eren favorables.
[nota 25]
El cas del cànon sobre els discs compactes a Espanya n'és
un exemple. Suposadament beneficia als músics (i indirectament
a la indústria musical) però perjudica als autors
i usuaris de software lliure i als autors de qualsevol altre tipus
de contingut digital.
[nota 26]
El setembre de 2003 el parlament europeu va votar contra la protecció
dels software a través de patents. Va ser un pas important
(tot i que la decisió encara no és definitiva) ja
que s'evitarà que es donin casos absurds com els que passen
a estats units amb idees tribials que són patentades i bloquegen
la innovació i la divulgació tecnològica.
[nota 27] Manuel
Castells (CASTELLS 2001/2003) ha explicat
com la cultura hacker guanya autonomia respecte a la cultura tecnomeritocràtica
dels pioners d'Internet en basar la seva autoavaluació en
el reconeixement recíproc entre membres de la comunitat.
Els projectes comunitaris, regulats per la GPL i amb un bon coixí
d'usuaris reforcen aquesta autonomia (VAN
WENDEL DE JOODE et alt. 2003). La hibridació del moviment
de software lliure amb els moviments socials aporta les nocions
d'Autonomia propis de la cultura de l'esquerra obrera italiana i
del nou zapatisme chiapatenc. Es comencen a sentar les bases de
la construcció d'una societat autònoma començant
per la creació de mitjans de comunicació i estructures
de producció pròpies. La idea l'expressa en David
Casacubert quan en una entrevista
amb la Mercè Molist (2003) diu: "la batalla gran,
la que no podem perdre i que de moment anem guanyant, és
la de la cultura alternativa: fem el nostre software, la nostra
literatura, les nostres cançons, el nostre art digital, el
nostre cinema, la nostra pintura, etc., de manera que totes les
mesures que prenguin governs i empreses siguin, a fi de comptes,
irrellevants".
______
< tornar a
l'inici de l'artícle
Bibliografia
ABBATE, J. (1999). Inventing the Internet.
The MIT Press: Cambridge.
AMADES, Joan. (1984) Històries
i llegendes de Barcelona. Volum II.
Edicions 62: Barcelona.
BLISSET, Luther (2000) Q.
Editorial Mondadori: Barcelona.
CARNOY, M. (2002). Sustaining the New
Economy.
Russell Sage Foundation: New York.
CASTELLS, M. (1996/2001). La era
de la información. Vol.1 La sociedad red. (Segunda Edición)
Alianza Editorial: Madrid.
CASTELLS, M. (2001/2003). La Galaxia
Internet; reflexiones sobre Internet, empresa y sociedad.
Editorial DeBolsillo: Barcelona.
GÓMEZ, Isabel i FERNANDEZ,
Ignacio (2001). El
incierto futuro de “Napster” tras la Sentencia dictada
por el Tribunal Federal de Apelaciones del Noveno Circuito (EE.UU.)
(PDF)
Novedades Jurisprudenciales
HELD, D.; Mc. GREW, A.; GOLDBLATT, D.; PERRATON,
J.(2001). Global Transformations.
Polity Press: Cambridge.
HIMANEN, Pekka. (2001/2002) La ética
del hacker y el espíritu de la era de la información.
Editorial Destino: Barcelona.
HOZ DEL OLMO NAVÍO,
María de la (2000) La
GPL dentro del ordenamiento jurídico español
(HTML)
Ponencia III Congreso Hispalinux.
MATTELART, Armand. (2001/2002) Historia
de la sociedad de la información.
Ediciones Paidós Iberica: Barcelona.
SANCHEZ IREGUI, Felipe. (2003) Sistemas
peer to peer para el intercambio de música en Internet. De
la ilegalidad de Napster a la legalidad de Kazaa, Grokster, Gnutella
y Streamcast. (PDF)
VAN WENDEL
DE JOODE, Ruben, J. A. de Bruijn, i M. J. G. van Eeten (2003). Protecting
the Virtual Commons: Self-Organizing Open Source Communities and
Innovative Intellectual Property Regimes (PDF) - Digital
Library of the commons. Disponible com a llibre imprés: The
Hague, Netherlands: Asser Press, Distribució internacional:
Kluwer Law International.
VIDAL,
Miquel (2000) Cooperación sin mando: una introducción
al software libre. (versió
HTML - versió
en PDF)
WU
MING (2002) Esta revolución no tiene rostro.
Acuarela Libros: Madrid
______
< tornar a
l'inici de l'artícle
|
