Hostes a l'illa.

David Gómez

Premià de Mar 5-7.2001 / 5.2002

El sol picava fort a l'illa. Dèdal ens havia convidat a visitar l'edifici que havia construït. La casa es trobava en un extrem on l'illa s'aixecava sobre el mar, alçada per penya-segats.

Vam arribar acalorats i polsegosos davant la tanca de paret seca de l'olivar on s'havia construït la casa. Dèdal ja ens esperava i ens va fer passar. Travessàrem un corredor llarg i curbat (de manera que des d'un extrem no es podia veure l'altre). El corredor acabava a una cambra circular. Per algun lloc del sostre entrava, indirectament, la llum exterior. L'ambient era fresc (i s'agraïa). L'habitació tenia quatre portes més (cinc en total, comptant per la que haviem entrat). Per una d'elles vam entrar en un passadís, molt similar a l'anterior, que donava pas a un pati, empedrat, també circular. Al centre del pati hi havia un safareig baix amb aigua clara.

Dèdal ens va convidar a rentar-nos. Ens vam banyar al sefareig i després vam asseure'ns en un dels pedrissos que envoltava el pati, deixant que el sol ens aixugués la pell. El mestre ens va oferir olives negres i ens va preguntar pel viatge i pels nostres projectes.

Mentre conversàvem, uns servents van desaiguar i netejar el safareig i van deixar que es tornés a omplir d'aigua clara. Després es van retirar, enduent-se la nostra roba per rentar-la. Al cap d'una estona Dèdal va dir:

- Bé, suposo que preferireu explorar la casa sols i després comentar-ho - això era el que fèiem habitualment quan visitàvem un dels seus edificis i vam assentir.

Va recollir els pinyols de les olives i amb un gest de la mà ens va indicar una de les portes del pati. Pel passadís vam tornar (o vam creure tornar) a la sala circular. Abans de despedir-se Dèdal em va fer parar la mà i m'hi va posar els pinyols de les olives. Em va dir: "són importants". A continuació va dir que el propietari de la casa ens oferiria un banquet a l'olivar.

- Doneu una volta per la casa i després ens trobarem per dinar a la porta d'entrada - va afegir.

Vam decidir començar per una altra de les cinc portes de la cambra. Abans de sortir vaig deixar el grapat de pinyols al costat de la porta per on Dèdal havia marxat. Ja els recolliria abans de sortir. Estava disposat a seguir-li les seves excentricitats però no a passejar-me tota l'estona amb uns pinyols rossegats a la mà.

Un cop travessat el corredor ens vam trobar altre cop al pati.

- Juraria que hem travessat una altra porta.

- Jo també, però els dos passadissos deuen dur al mateix lloc.

- És fàcil comprobar-ho; me'n torno a la sala i entraré per l'altra porta, si no us hi trobo és que hi ha dos patis iguals.

Era així, vam comparar-los anant d'un cantó a l'altre i era molt difícil distingir-los. Vam seguir els passadissos de les altres dues portes de la sala. Tots dos duien a patis idèntics, amb el sefareig al mig, un pedrís arran de paret i tres portes que donaven pas a corredors que es curbaven.

Vam concloure que de les 5 portes de la sala una era la d'entrada i les altres duien a 4 patis clònics. Què s'extenia més enllà? Acordàrem no separar-nos i continuar l'exploració a partir del segon pati que haviem visitat. Un s'hi va quedar i els altres dos van seguir un passadís cadascú. El que jo vaig seguir semblava retornar a la cambra circular, pero no era així. Un cop reunits ens vam adonar que les sales de cinc portes i els patis de tres semblaven repetir-se, extenent-se com una xarxa. Vam seguir l'exploració passant en una successió d'espais indiferenciats que van acabar desorientant-nos completament. Ens vam adonar que, en algunes sales, dues portes duien al mateix pati i que en algun cas excepcional (o no?) la porta d'un pati duia a un altre pati. A part d'aquestes excepcions (que confonien més que ajudar-nos) la uniformitat era la trampa del laberint que Dèdal havia aixecat.

Al cap d'una estona havíem renunciat a entendre l'estructura i buscàvem la primera sala. Com havia dit el mestre, els pinyols d'oliva "eren importants" i ara assenyalaven la única estança que ens interessava d'aquella casa, la que ens permetria sortir-ne. Finalment, després de molt voltar, vam trobar els pinyols al costat d'una porta. Ens vam precipitar al corredor disposats a mostrar la nostra rendició (per no haver entés el sistema que regia el laberint) i a acceptar de bon grat l'àpat que ens havien ofert. Sorpresos, confosos i finalment abatuts, ens vam trobar altre cop al pati replicat tantes vegades. O bé algú havia canviat els pinyols de lloc o bé Dèdal ens havia confós deliberadament guiant-nos des del primer pati a una habitació diferent de l'entrada de la casa. Això darrer semblava ben plausible, molt en la línia del personatge. Dèdal ens havia deixat nus i perduts dins el laberint, amb tant sols un grapat de pinyols d'oliva.

No teníem fil d'Ariadna (ni roba per construïr-lo). Hauríem d'utilitzar els pinyols, com les molles de pa d'en Polzet. Vam recuperar els pinyols, n'hi havia set. "Si cada cambra té cinc portes i cada pati tres, semblaria lògic que hi hagués més patis que sales" va dir algú. Semblava raonable i ajustat a la nostra experiència de l'estona que portàvem dins l'edifici. Tot i que no podíem demostrar-la vam acceptar per bona aquesta hipòtesi i vam decidir anar senyalant sales amb pinyols. Passada una bona estona els havíem distribuït tots i vam trobar una nova sala sense marcar. "Hi ha més de set sales, n'hi pot haver buit o moltes més, però el sistema de marcar sales no ens serveix".

Vam tornar a perdre força temps, ara recollint els pinyols, alhora que discutíem possibles estratègies. Finalment vam aconseguir reunir-los tots set altre cop. L'hora de dinar havia passat, teníem gana i l'únic que teníem a mà era aigua per beure. Estava clar que Dèdal no enviaria ningú a buscar-nos, no era el seu estil. Ell ens havia donat la clau i aquesta era el grapat de pinyols.

Aquest cop vam decidir seguir una estratègia clàssica per sortir de laberints: girar sempre cap a l'esquerra en els encreuaments i marcar els punts d'enllaç.

És una estratègia esgotadora, que et fa fer llargues voltes per retornar al mateix punt i agafar una altra porta. A més, només teníem nou marques per posar: els set pinyols i dos de nosaltres. A això cal afegir-hi que no seguíem estrictament el procediment i que ens vam perdre entre nosaltres dues vegades. Després vam intentar seguir la mateixa estratègia però girant cap a la dreta. En una sala vam seguir un passadís que ens va dur a l'exterior, però no a l'olivar, sinó a un balcó dalt dels penya-segats. Cap camí per seguir i saltar al mar hagués estat un suïcidi. Les gavines giravoltaven en l'aire.

Teníem alguna cosa, una sala que donava a només quatre patis. Vam decidir agafar-la com a punt de partida per una nova estratègia.

Marcaríem tant sales com patis. Amb vuit "senyals" (els set pinyols i un de nosaltres) disposàvem d'un "explorador" i d'una persona d'enllaç. Vam començar marcant els quatre patis on acabaven els passadissos que partien de la sala on érem. A partir d'aquests vam seguir explorant. Ens vam adonar que els corredors que partien d'aquests patis confluïen en només tres sales diferents. Per tant potser no teníem una estructura de xarxa molt gran, hi havia confluències. A una de les sales hi arribàvem per dos passadissos i a les altres dues per tres. Vam triar-ne una d'aquestes. Un s'hi va quedar per controlar que hi havia tres portes on calia no tornar. Recollits els pinyols dels patis anteriors vam seguir avançant. Només teníem dues portes a explorar i per tant podíem fer tirades més llargues.

Dels dos patis on vam accedir, tres corredors acabaven en una mateixa sala i només un d'ells en una segona. Des de cada una d'elles vam fer tirades exploratories de dos passos: passes a un pati, el senyales i segueixes un passadís fins a la sala següent. La sala on confluïen tres corredors donava a dos patis comunicats entre sí (una de les excepcions del laberint) que alhora tenien passadíssos que confluïen en una mateixa sala.

En canvi ens vam adonar que la sala a la que s'accedia per un sol dels nostres passadissos ja l'haviem visitada a la primera tongada. Un dels patis on s'accedia des d'ella, comunicava amb la nostra nova sala base per un dels corredors "eliminats". Això ens va semblar un argument per no seguir per aquesta via i vam traslladar-nos a través de la sala on s'accedia per tres passadissos, un dels dos patis comunicats i la nova sala on s'accedia des d'aquests.

Vam anar seguint aquest procediment movent-nos per dins del laberint, sense acabar d'entendre si tenia un sistema organitzador, però descobrint alguna de les seves característiques.

En un moment donat, en entrar a una sala vam sentir una forta olor a xai rostit. En una de les portes la olor era molt més forta. La de carn i la de les herbes aromàtiques que la condimentaven. Traspassant aquell corredor vam sortir a l'olivar. Un grup de persones preparava un gran àpat; hi havia botes de vi i tota mena de viandes. També una foguera on es rostien els xais.

Dèdal va sortir d'entre la gent. Sorneguer, es va disculpar pel mal tràngol que ens havia fet passar i ens va dir que en cap moment no havia dubtat que ens en sortiríem. Bo i menjant li vam haver de reconèixer que no havíem trobat un sistema per desllorigar el laberint i que n'havíem sortit mig per casualitat. Ben alimentats ens vam enriure de les nostres trifulgues passades. Pel cap baix havíem estat set hores dins d'aquell laberint. Queia la tarda i el que havia d'haver estat dinar s'havia convertit en sopar.