Escric un laberint

David Gómez.

Budapest - Premià de Mar, 30.8.1994 - 8.1.1995

A les dues del migdia i en ple mes d'agost el millor que es pot fer és refugiar-te al pati d'un café com aquest i deixar passar l'estona tot xarrupant un capuccino mentre sents l'aigua de la font que raja sobre la pica de pedra.

El pati està envoltat de cases. Els seus habitants han de travessar el café per poder entrar a casa seva. O potser també tenen sortida per un altre cantó. Ens entretenim una estona fent suposicions per matar el temps i parlar d'alguna cosa. Per força les cases han de donar per l'altre cantó a l'androna estreta per on hem passat abans i allà no hi havia cap porta.

Llavors un pare i un fill entren al café, saluden, surten al pati i obren una porta. Entren i sentim com tanquen amb clau per l'altre cantó. Al cap d'una estona un pare i un fill (els mateixos) entren al café, travessen el pati i tornen a entrar per la mateixa porta. Jo no els havia vist sortir. Definitivament la casa deu tenir una altra porta però no sé pas per on. Decidim que quan baixi el sol ho anirem a investigar.

.. .. ..

Un pare i un fill entren a la casa i tanquen amb clau. Rera la porta unes escales s'enfilen dretes. Pugen. Dalt les escales hi ha un passadís ple de portes. Cada porta és d'un color. El pare es dirigeix directament a la porta morada, sembla que sap on va. La sala on entren és morada. Al mig hi ha una taula amb canalobres, al fons una escala de cargol que baixa. Hi baixen; més portes. Aquest cop trien la blanca. Després la groga, la blava i altre cop una porta morada. A cada habitació que entren hi ha portes de diferents colors, a vegades escales per on pujar o baixar. Sembla que el pare segueix un itinerari concret. A vegades s'atura un moment a rumiar però de seguida sap quina porta s'ha d'obrir. Algunes tenen pany però la seva clau les obra totes. El fill el deixa fer, no intervé i el va seguint. Alguna cosa l'impulsa a memoritzar el recorregut. La tirallonga de colors i escales formen com una cantarella, com una cançó. Morat, escales que baixen, blanc, groc, blau, morat, roig, puja; blau, taronja, verd, gris, blanc, baixa. I així va seguint.

De cop el pare obre una porta i la torna a tancar. Rumia, dóna voltes a l'habitació i finalment s'explica: o li falla la memòria o les portes han canviat de lloc i de color. Dónen voltes a la sala provant d'obrir les portes. De les dotze que hi ha n'hi ha tres que s'obren amb la seva clau. Quina han d'agafar?

Aquí comença un vagar sense rumb per sales i més sales, obrint portes que no saben on van. Passen els anys i un dia el pare desapareix. El fill el busca, intenta refer el camí i pujant per unes escales topa amb una trampa de fusta. Prova la clau i veu que gira. Surt dins una barraca de fusta dalt de les muntanyes. Camina cap a la porta oberta. Ningú a dins, ningú a fora. La taula està parada. Quan mira la trampa de fusta està tancada; prova la clau però no gira. Prova d'esbotzar-la i no pot.

.. .. ..

Un pare i un fill baixen de la barcassa que transporta fusta riu avall. Pugen pels camins estrets fins a la plaça, passen per una androna i es fiquen en un café. El pare saluda distret a la concurrència. Surten al pati del café i obren una porta d'una de les cases que l'envolten. Dins la casa enfilen unes escales i comencen un recorregut laberíntic per escales i portes de colors. El pare sembla que sap on va. Tal com el fill li ha sentit explicar, dins aquella casa s'hi va perdre, ja fa anys, el pare del seu pare.

En un moment donat el pare sembla desorientat. O li falla la memòria o les portes canvien de lloc. Sembla que això ja li va passar a l'avi (i al seu besavi?). Es perden pel laberint i un dia el pare desapareix. "On ets!" li crida el fill. "Sóc aquí". Cada cop se senten més lluny i al final ja no se senten. Un dia el fill aconsegueix sortir del laberint en una barraca dalt de les muntanyes. Abans de deixar de sentir el seu pare li va semblar sentir-lo cantar una cançó. Es parava en un punt i tornava a començar com si no sabes com seguia.

.. .. ..

No han passat ni vint minuts i un altre cop el pare i el fill entren al café, surten al pati obren la porta. El soroll de la font continua arribant a les nostres orelles. Encara fa calor, el sol està molt alt. Crido al camarer. "Ens pot portar dos capuccinos més, sisplau".